Entre altres secrecions

Cossos d’aigua (Isabel Val Sánchez i Mireia Molina Costa), 2024

Entre altres secrecions és un projecte de cossos d’aigua que neix del desig de traslladar a l’espai expositiu els silencis, llenguatges, sonoritats i presències que emergeixen de l’escolta del propi cos: les seves aigües internes, porositats i relacions emocionals, polítiques, materials, afectives, socioculturals i ecosistèmiques. El treball parteix del concepte d’hidrofeminisme que planteja Astrida Neimanis a Bodies of Water (2019), el qual explora la permeabilitat i les interrelacions entre diferents cossos d’aigua —vegetals, animals, humans, mediambientals— a través les seves connexions i entrellaços materials, ecosistèmics i biològics, però també socials i polítics, emocionals i íntims. L’exposició parteix d’un recent procés d’investigació sonora i escrita entorn a les aigües internes: particularment la llàgrima, la saliva i la suor, tot i que no només.

En un context heteropatriarcal i capitalista, la relació tant amb els nostres cossos com amb el nostre entorn i ecosistema ha esdevingut hiperproductiva i extractiva. Això es fa especialment evident a través de la nostra relació amb els entorns marins i aquàtics, els quals, malgrat sostenir la vida a la terra i ser essencials per la supervivència humana, romantitzem i alienem des del nostre punt de vista arrelat a allò terrestre: la robustesa associada a la "terra ferma", on es sosté la civilització humana, sovint es comprèn en oposició a l'aigua i al mar, que observem com a indret remot, aliè. L’experimentació sonora i poètica té la intenció, a través d’una escolta des del cos, la intimitat i també la vulnerabilitat, de desafiar intents de comprensió lògica i lineal d’allò que el pensament occidental ha designat com a no-humà en narratives hegemòniques i falses dicotomies amb origen en la societat colonial. Aquests discursos, com plantegen autores com Elisabeth DeLoughrey o Trin Minh-ha, perpetuen l’alienació de conceptes com “dona / natura / emoció / homosexualitat / subjectivitat / espai privat” davant de conceptes hegemònics com “home / civilització / raó / heterosexualitat / objectivitat / espai públic”. L’alienació d’allò anomenat “natura” impedeix entendre-la com a part nostra, i comprendre’ns involucradis en els processos que avui en dia estan agreujant la crisi climàtica. Un llenguatge (o sonoritat) ecologista, com planteja Timothy Morton en All art is ecological (2021), ha de ser capaç de estar còmode en els matisos i les imprecisions, en la multiplicitat d’escales i contradiccions produïdes per la complexitat biològica i material que caracteritza la relació entre l’humà / no-humà, i també en la magnitud emocional que emergeix en pensar en el rol de la nostre espècie en l'ecologia i en l’emergència climàtica.

Així, Entre altres secrecions defuig de visions romàntiques de l’aigua que es basen en la necessitat i l’explotació d’aquest “recurs natural”, i convida a crear vincles amb allò aquàtic que parteixin d’allò vivencial i emocional. El llenguatge escrit i sonor —entenent-ne el seu abast des de la paraula fins a la comunicació no-verbal i corporal, les secrecions i sequedats del cos i les seves causes emocionals— esdevé el principal vehicle del projecte. La seva materialització convida al públic a escoltar, articular, i identificar-se amb els ecosistemes planetaris a través de les seves dimensions corporals i feministes, posant especial atenció als fluxos d’aigua que travessen des del nostre entorn als nostres cossos i accions, a allò que empassem, engendrem o plorem o suem, i les seves implicacions de classe, gènere, sexualització i racialització.